L'obra de Subirachs és una de les més riques, sòlides i representatives de l'art contemporani català i espanyol. Reconegut a nivell mundial, les seves obres han marcat la modernitat del seu país com a capdavanter de l'escultura d'avantguarda a la Catalunya de la segona meitat del segle XX.
Josep Maria Subirachs neix a Barcelona el 11 de març de 1927.
Escultor, dibuixant i gravador va treballar com aprenent al taller de E.Monjo (1942-1947) i va ser alumne lliure de l'Escola de Belles Arts de Barcelona (1945), però Enric Casanovas (1947- 48) va esdevenir el seu autèntic mestre de qui va heretar un estil de caràcter mediterrani inspirat en Maillol.
Amb vint i un anys va realitzar la primera exposició individual (1948) a la Casa del Llibre de Barcelona. La seva estada a París (1951) i la seva posterior residència a Bèlgica (1954-1956) van contribuir a la seva formació professional i al coneixement plural de les arts plàstiques de la segona meitat del segle XX.
En la recerca de la seva pròpia personalitat, els primers passos, que provenen de la formació noucentista o mediterrània tal com observem a Mediterrani (1949) i a Claudia Chauchat (1950), van donar pas a un expressionisme, tal és el cas de l'obra Europa (1953), que l'artista va presentar en els primers Salons d' Octubre barcelonesos (1949-1957) a on també participaven Cuixart, Curós, Guinovart, Ponç, Ràfols Casamada, Tàpies i Tharrats, entre altres. Ràpidament la seva obra va entrar en un procés d'esquematització i de deformació que desembocaria en l'abstracció. D'aquesta època són Les Parques (1956), o Forma 212 (1957) - esculpida per a l'entrada dels Jardins Mundet- i Evocació Marinera (1958-1960); aquestes són las dues primeres escultures abstractes que es col·loquen a l'aire lliure a la ciutat de Barcelona. En aquestes obres Subirachs ja aprofundeix en el seu peculiar tractament de les textures, que és un dels seus recursos preferits per crear contrastos i expressivitat. Al 1959 rep l'encàrrec d'esculpir la façana i les portes del Santuario de la Virgen del Camino a León, obra en la qual introduirà un parèntesi figuratiu dins de la seva línia creativa. Aquestes escultures en bronze, esveltes i esquemàtiques, anuncien ja la seva posterior evolució cap a un neofigurativisme en el qual es mesclen figura i abstracció, positiu i negatiu de forma absolutament personal. És durant aquesta fase quan s'aprofundeix en la dialèctica còncau convex a les obres a on el buit obté el seu propi espai contrastant amb la massa. D'aquesta època s'ha de destacar el monument a Narcís Monturiol (1963) a Barcelona, primera obra ubicada en un lloc públic concebuda dins l'estil de la "nova figuració". La seva obra va anar seguint un procés d'enriquiment gràcies a la incorporació de noves idees. A partir dels anys cinquanta les seves creacions van obtenir un considerable reconeixement públic, motiu pel qual va rebre encàrrecs molt importants tal com la façana de l'Ajuntament de Barcelona (1969), Monumento a México a México D.F (1968), el monument a les Olimpíades a Lausana (1983), el recobriment escultòric de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona (a partir del 1986), Unió d'Orient i Occident a Seül (1989) i el monument a Francesc Macià de la Plaça Catalunya de Barcelona (1991).
Ha utilitzat tota classe de materials : terracota, bronze, fusta, ferro, pedra, fibrociment, formigó, marbre i també, coure, vidre, alumini, ivori, acer i, especialment en la seva darrera etapa, ha combinat fragments pictòrics amb l'escultura. Com gravador ha treballat l'aiguafort, la litografia, la serigrafia, el linòleum i la punta seca. S'ha dedicat a tot tipus d'obres, des de grans conjunts fins a medalles i elements utilitaris. Ha imposat un nou concepte de la escultura a Catalunya i es un dels més originals escultors del món, en l'obra del qual s'hi adverteixen escasses influències. El caracteritza un alt domini de la tècnica i una molt gran escrupolositat formal. A la seva obra madura,sòbria i conceptista, ha combinat elements amb tensió amb materials molts dispars, figures en negatiu, perfils tornejats, cunyes, seqüències seriades, elements clàssics --cariàtides, esfinxs, capitells, fornícules, motllures, obeliscs, hídries, piràmides, balustrades--, i a nivell conceptual s'inclina per la ironia, la paradoxa visual, l'erotisme i els contrastos. Subirachs ha creat conscientment un llenguatge propi, estructurat i sòlid com si es tractés d'un idioma universal; li agrada enllaçar-se amb la mitologia arrelada en la tradició greco-llatina, jueva o cristiana.És l'artista que, de forma responsable, constant i efectiva, ha portat el nou art al carrer, com reivindicació del passat i oferta de futur.
Per la seva extensa obra desenvolupada en diversos llenguatges, des del classicisme noucentista, passant del informalisme a l'expressionisme, o de la abstracció a la neofiguració, Subirachs és un dels grans creadors de l'art del nostre temps i el seu art arriba a constituir una síntesi dels moviments artístics actuals, de forma completa i harmònica.
ALTRES TÍTOLS:
- Primer premi d'escultura al II Salón del Jazz de Barcelona (1953).
- Medalla de bronze a la II Biennal de Alejandria / Egipto (1957).
- Gran Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona (1958).
- Premi Julio González de la Cambra Barcelonesa d'Art (1958).
- I Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot (1966).
- I Premi Internacional Sant Martí d'Or (1971).
- Premi de la crítica a la millor exposició de l'any (1973).
- Premi de la crítica a la millor exposició de l'any (1974).
- Premi Sparo de l'Agrupació Catalana d'Entitats Artístiques (1988).
- Premio Correo del Arte "al mejor artista en la especialidad de escultura", Madrid (1993).
- Medalla d'Or del Fons Internacional de Pintura de Barcelona (1996).
- Nomenat Artista català viu més important del segle XX segons enquestes realitzades per La Vanguardia, Catalunya Ràdio y Enciclopèdia Catalana (1997).